Arribada la temporada 2000-2001, vaig tenir la oportunitat de donar un pas endavant, deixar un club on la formació i aprenentatge ho eren tot i passar a un altre on, sense deixar de banda la formació, ja es competia. Així, vaig anar a parar amb un company de Sant Andreu al C.C.R Collblanc (Ara AEC Collblanc) passava de jugar a nivell-D a Preferent-B, passava d’anar caminant als entrenos a tenir que agafar trens i metros, i compaginar-ho amb els estudis de 4º ESO.
L’aspecte esportiu va ser impecable, sota les ordres de Robert Santos (Desconec a on para ara), i amb companys com Ricardo Ojeda, Borja Benito, Sergiote Fernandez y Alvaro Merallo (Ara a l’AESE) o Sergio Perez (Ara al Cornella de Copa Catalunya) vam realitzar una fase prèvia excel·lent, amb un balanç de 15 victòries i una sola derrota, tenint rivals durs com Mataro, Penya “B”, Cornella “B”, etc… Això ens va perpetre competir a la segona fase a Preferent-A, i lluitar per quedar entre els 4 primers d’un grup de 6 que passarien a jugar els vuitens de final per entrar a la final a 4. Al grup hi havia el Barça (D’un tal Marc Gasol) i la Penya (D’un altre tal Rudy Fernandez, que per cert, ja feia alley-hoops, jeje) No vam tenir sort, vam quedar 5ens empatats amb el 4t, L’Hospi, que a casa seva ens va guanyar de 24 i a l’ultima jornada vam tenir l’oportunitat de remontar-ho, doncs vam guanyar de 22…haver guanyat de 25 ens hauria permes jugar els vuitens contra el Manresa de Miquel Feliu i Marc Sola, que justamente es van lesionar i van perdre l’eliminatoria contra l’Hospi, ves a saber si nosaltres haguèssim pogut entrar a la final a 4.
Però, l’aspecte acadèmic va passar factura, tot i aprovar el curs, el meu rendiment va baixar, pagant en excés les hores perdudes anant a entrenar. Així, un cop acabada la temporada vaig decidir tornar-m’en a Sant Andreu, per jugar a Junior amb els meus amics.
Durant l’estiu, per aixó, el que anava a ser el meu entrenador em va informar que havia sortit la opció d’anar a jugar a Martorell, juntament amb l’Isma Castellar (L’any passat a l’Esparreguera i ara al C.B. La Merce de Martorell, del cual n’es coordinador) després d’un parell d’entrenos nos ens ho varem pensar dos cops.
A la temporada 2001-2002 doncs, el nostre entrenador va ser en Raul Sanchez (Ara Coordinador del CBSAB) i l’equip estava format per jugadors d’aquí i d’alla, cosa que vam pagar alhora de cohesionar com equip, i jugar a la Preferent-A no ens va ajudar i els resultats encara menys, al grup teniem el Barça (De Victor Sada, Espunya, Aleix Prat, etc…) i el Manresa (De Marc Sola i Miquel Feliu) el balanç de 0-16 ho diu tot.
Sempre recordaré per aixó com no vam perdre l’ilusió pel bàsquet, vem acabar fent una bona pinya, i es que, de vegades, els resultats no ho son tot.
La temporada 2002-2003, també al Martorell, la vam començar amb molta ilusió, només quedavem l’Isma, jo i en Salva Claramunt (Ara al CBSAB) la resta pujaven tots de primer any i fins a 2 cadets (Jose Luís Martín i Brian Ruiz, tots dos al C.B.Martorell de Copa Catalunya) i ens entrenava en Raul Martinez (Ara Director Tecnic del C.B.La Mercé i Entrenador del C.B.Sant Boi de Copa Catalunya)
Va conseguir que l’equip fòssim tots una familia, desde el més gran al més petit, les estones fora de pista que passàvem junts eren més de les que passàvem a pista.
La primera fase a Preferent-B vam acabar amb un meritori 11-7 i la segona amb un 12-4, poder, sense exagerar, es l’any que recordo sempre amb més ilusió, fruit del grup humà que erem i de les oportunitats de doblar entrenaments amb el Senior “B” de Primera Catalana (Amb el que vaig arribar a debutar) i als entrenaments del Senior “A” de Copa Catalunya (Any en el que van assolir l’ascens a lliga EBA)
Però, ara arribava el moment de prendre una decisió important. On jugar el primer any de Sènior.
Ho sabreu la pròxima setmana.
Una abraçada a Tothom.
jueves, 11 de diciembre de 2008
martes, 2 de diciembre de 2008
Els inicis (C.B. Sant Andreu de la Barca)
La meva relació amb el bàsquet ve, m’atreviria a dir, molt abans de que jo vingués a aquest món.
Com a d’altres famílies, la tradició familiar i les seves arrels culturals i ideológiques, acaben inculcant-se sense premeditació, i reflexant-se generació rere generació.
En el meu cas, l’ amor per aquest esport ve estretament lligat i heretat dels meus pares; ell, Fèlix “El Gato” López va ser jugador, professional si es que es pot considerar que hi havien jugadors professionals a la seva època, si més no, jugador d’èlit. A part, de ser soci fundador del C.B. Sant Boi i dissenyador del seu Escut. A més, també va jugar al C.B.Cornella i al C.B.Hospitalet. Ella, Rosa Maria Camacho “Rosma” també era jugadora, dels Salesians de Sant Boi i del C.B.Sant Boi entre d’altres, però, en cap moment em van obligar a escollir el bàsquet com a únic esport, tot el contrari, m’animaven a provar qualsevol d’ells.
Aixi, en edat escolar (Els que ara son Pre-Mini i Mini) al no hi haver equips de bàsquet federats a Sant Andreu de la Barca, practicàvem els que eren anomenats com a 4 esports (Competicions mensuals de futbol sala, handball, bàsquet i volley-ball entre les escoles del Municipi) a més, participava en competicions d’atletisme, cross (Campió benjami del Baix Llobregat), Natacio, tennis taula, hockey sala, etc…
Però, arribats a l’edat d’Infantil, i amb el pas a l’institut, teniem que decidir-nos per un esport, i la veritat, no em va costar gaire decantar-me pel bàsquet, sent seguidor fanàtic de la meva germana i veient tots els seus partits.
Així, començàvem la temporada (1997-1998) a l’infantil del C.B.Sant Andreu de la Barca (Ara C.B.S.A.B) a lés ordres de Saul Gutierrez (Jugador actualment del C.B.S.A.B de 2ª Catalana) va ser una temporada dura, encara no es feien les fases prèvies, sinó que directamente t’encuadraven en una lliga única, i el resultat: 2-28 i una victòria va ser per incompliment d’alineació. Però, en el que no ens guanyava ningú, ni als jugadors ni a l’entrenador, era en les ganes de jugar i d’aprendre i passar-ho bé. Reflexe d’aixo son els diumenges al matí quan el Junior, Sub-23 i Senior del Club jugàven a casa, hi erem tot l’equip, veient els nostres ídols, els nostres amics, l’entrepà de llom entre el partit del sub-23 i del senior no tenia preu, i l’estona que gaudiem tots plegats encara menys, llastimosament sembla ser que aquesta tradició va decaient.
La segona temporada (1998-1999), Infantils encara, estàvem a les ordres d’en Manolo Gòmez (Actualment retirat) i d’Alfredo “Tronkito” Romera (Jugador ara de l’Esparreguera de 1ª Catalana, no li perdonaré mai), aquest any, varem assolir millors resultats, el ser de segon any, i la distribució de la temporada en una fase prèvia fins el Nadal i una fase regular després, van a ajudar que el nivell dels equips contra els que jugàvem fos més equilibrat.
Des d’aquest any, que el meu sobrenom es “Kiri”, com us he dit un dels meus entrenadors, en aquest cas l’ajudant era en bo d’en Alfredo, conegut arreu de Catalunya com “Tronkito”, ell era el poli dolent de la parella d’entrenadors, i alhora el que feia més conya amb nosaltres fora de la pista, trobava semblança i dobles per a tots, i a mi em va tocar el rebre, jo era no molt llarguirut però si molt esquifit, portava els pèls de punta i ràpidament em va batejar com a Kirilenko (Aleshores un jovenet que destrossava al Madrid a la Eurolliga amb el CSKA) i de Kirilenko “Kiri”.
La meva última temporada als equips de formació del Sant Andreu va ser la de Cadet de primer any (1999-2000), repetiem parella d’entrenadors, i erem el mateix grup d’amics més algun més que vam enganxar, i les sensacions eren cada cop més bones, començavem a semblar un equip de bàsquet, i consolidàvem l’amistat del grup en esmorzars, berenars i patxangues al carrer.
D’aquesta època al Sant Andreu, mai oblidaré una anècdota, que demostra la complicitat que teniem el bo d’en Tronkito i jo. Un dissabte ens jugàvem el liderat, i el divendres entrenant notava que bullia i estava a 40 de febre, en Tronkito sabia aleshores que jo patia i pateixo una descompensació tèrmica crónica (Estic sempre a 35º de temperatura i per mi estar a 40 es com estar amb 42 de febre) en acabar l’entreno em va dur a casa seva, va trucar a me mare i li va dir que em convidava a sopar, li vaig dir que si s’enterava ella que tenia febre no em deixaria jugar, i em va tenir a casa seva tapat amb mantes i amb sopetes tot el vespre i be que va funcionar, l’endemá vam guanyar! Jejeje, gràcies Tronkito!
PD: Ho sento mare si llegeixes aixo!
PD2: Sento si a algú no li interessa la meva vida, però a mi em fa molta gràcia explicar-ho!
Com a d’altres famílies, la tradició familiar i les seves arrels culturals i ideológiques, acaben inculcant-se sense premeditació, i reflexant-se generació rere generació.
En el meu cas, l’ amor per aquest esport ve estretament lligat i heretat dels meus pares; ell, Fèlix “El Gato” López va ser jugador, professional si es que es pot considerar que hi havien jugadors professionals a la seva època, si més no, jugador d’èlit. A part, de ser soci fundador del C.B. Sant Boi i dissenyador del seu Escut. A més, també va jugar al C.B.Cornella i al C.B.Hospitalet. Ella, Rosa Maria Camacho “Rosma” també era jugadora, dels Salesians de Sant Boi i del C.B.Sant Boi entre d’altres, però, en cap moment em van obligar a escollir el bàsquet com a únic esport, tot el contrari, m’animaven a provar qualsevol d’ells.
Aixi, en edat escolar (Els que ara son Pre-Mini i Mini) al no hi haver equips de bàsquet federats a Sant Andreu de la Barca, practicàvem els que eren anomenats com a 4 esports (Competicions mensuals de futbol sala, handball, bàsquet i volley-ball entre les escoles del Municipi) a més, participava en competicions d’atletisme, cross (Campió benjami del Baix Llobregat), Natacio, tennis taula, hockey sala, etc…
Però, arribats a l’edat d’Infantil, i amb el pas a l’institut, teniem que decidir-nos per un esport, i la veritat, no em va costar gaire decantar-me pel bàsquet, sent seguidor fanàtic de la meva germana i veient tots els seus partits.
Així, començàvem la temporada (1997-1998) a l’infantil del C.B.Sant Andreu de la Barca (Ara C.B.S.A.B) a lés ordres de Saul Gutierrez (Jugador actualment del C.B.S.A.B de 2ª Catalana) va ser una temporada dura, encara no es feien les fases prèvies, sinó que directamente t’encuadraven en una lliga única, i el resultat: 2-28 i una victòria va ser per incompliment d’alineació. Però, en el que no ens guanyava ningú, ni als jugadors ni a l’entrenador, era en les ganes de jugar i d’aprendre i passar-ho bé. Reflexe d’aixo son els diumenges al matí quan el Junior, Sub-23 i Senior del Club jugàven a casa, hi erem tot l’equip, veient els nostres ídols, els nostres amics, l’entrepà de llom entre el partit del sub-23 i del senior no tenia preu, i l’estona que gaudiem tots plegats encara menys, llastimosament sembla ser que aquesta tradició va decaient.
La segona temporada (1998-1999), Infantils encara, estàvem a les ordres d’en Manolo Gòmez (Actualment retirat) i d’Alfredo “Tronkito” Romera (Jugador ara de l’Esparreguera de 1ª Catalana, no li perdonaré mai), aquest any, varem assolir millors resultats, el ser de segon any, i la distribució de la temporada en una fase prèvia fins el Nadal i una fase regular després, van a ajudar que el nivell dels equips contra els que jugàvem fos més equilibrat.
Des d’aquest any, que el meu sobrenom es “Kiri”, com us he dit un dels meus entrenadors, en aquest cas l’ajudant era en bo d’en Alfredo, conegut arreu de Catalunya com “Tronkito”, ell era el poli dolent de la parella d’entrenadors, i alhora el que feia més conya amb nosaltres fora de la pista, trobava semblança i dobles per a tots, i a mi em va tocar el rebre, jo era no molt llarguirut però si molt esquifit, portava els pèls de punta i ràpidament em va batejar com a Kirilenko (Aleshores un jovenet que destrossava al Madrid a la Eurolliga amb el CSKA) i de Kirilenko “Kiri”.
La meva última temporada als equips de formació del Sant Andreu va ser la de Cadet de primer any (1999-2000), repetiem parella d’entrenadors, i erem el mateix grup d’amics més algun més que vam enganxar, i les sensacions eren cada cop més bones, començavem a semblar un equip de bàsquet, i consolidàvem l’amistat del grup en esmorzars, berenars i patxangues al carrer.
D’aquesta època al Sant Andreu, mai oblidaré una anècdota, que demostra la complicitat que teniem el bo d’en Tronkito i jo. Un dissabte ens jugàvem el liderat, i el divendres entrenant notava que bullia i estava a 40 de febre, en Tronkito sabia aleshores que jo patia i pateixo una descompensació tèrmica crónica (Estic sempre a 35º de temperatura i per mi estar a 40 es com estar amb 42 de febre) en acabar l’entreno em va dur a casa seva, va trucar a me mare i li va dir que em convidava a sopar, li vaig dir que si s’enterava ella que tenia febre no em deixaria jugar, i em va tenir a casa seva tapat amb mantes i amb sopetes tot el vespre i be que va funcionar, l’endemá vam guanyar! Jejeje, gràcies Tronkito!
PD: Ho sento mare si llegeixes aixo!
PD2: Sento si a algú no li interessa la meva vida, però a mi em fa molta gràcia explicar-ho!
viernes, 28 de noviembre de 2008
Presentació
Bones a tothom, abans de donar el tret d’inici al que pretendrá ser un blog, donar les gràcies a l’Antonio per l’oportunitat brindada i pels esforços i dedicació que hi dedica per fer d’aquest esport, a la nostra comarca, quelcom més important.
Per qui no em conegui, el meu nom es Fèlix López, visc a Sant Andreu de la Barca, tinc 23 anys i jugo al primer equip del C.B.Olesa. Però, a molts llocs i més en el món Cibernètic i en especial a basketbaix.com s’em coneix com a Kiri (El perqué el sabreu en una propera entrada)
El que voldré transmetre mitjançant aquest espai, i el que intentaré explicar, no es més que donar unes pinzellades del que ha estat la meva carrera, donar una opinió objectiva sobre el que envolta el nostre esport, i fer un seguiment de la Lliga que ara disputo, la lliga E.B.A. Sense oblidar, molt honradament, les lligues i clubs per els que he passat.
Doncs ara si, donguem el tret d’inici al blog d’en Fèlix “Kiri” Lopez
Per qui no em conegui, el meu nom es Fèlix López, visc a Sant Andreu de la Barca, tinc 23 anys i jugo al primer equip del C.B.Olesa. Però, a molts llocs i més en el món Cibernètic i en especial a basketbaix.com s’em coneix com a Kiri (El perqué el sabreu en una propera entrada)
El que voldré transmetre mitjançant aquest espai, i el que intentaré explicar, no es més que donar unes pinzellades del que ha estat la meva carrera, donar una opinió objectiva sobre el que envolta el nostre esport, i fer un seguiment de la Lliga que ara disputo, la lliga E.B.A. Sense oblidar, molt honradament, les lligues i clubs per els que he passat.
Doncs ara si, donguem el tret d’inici al blog d’en Fèlix “Kiri” Lopez
Suscribirse a:
Entradas (Atom)