Els inicis (C.B. Sant Andreu de la Barca)

La meva relació amb el bàsquet ve, m’atreviria a dir, molt abans de que jo vingués a aquest món.
Com a d’altres famílies, la tradició familiar i les seves arrels culturals i ideológiques, acaben inculcant-se sense premeditació, i reflexant-se generació rere generació.
En el meu cas, l’ amor per aquest esport ve estretament lligat i heretat dels meus pares; ell, Fèlix “El Gato” López va ser jugador, professional si es que es pot considerar que hi havien jugadors professionals a la seva època, si més no, jugador d’èlit. A part, de ser soci fundador del C.B. Sant Boi i dissenyador del seu Escut. A més, també va jugar al C.B.Cornella i al C.B.Hospitalet. Ella, Rosa Maria Camacho “Rosma” també era jugadora, dels Salesians de Sant Boi i del C.B.Sant Boi entre d’altres, però, en cap moment em van obligar a escollir el bàsquet com a únic esport, tot el contrari, m’animaven a provar qualsevol d’ells.

Aixi, en edat escolar (Els que ara son Pre-Mini i Mini) al no hi haver equips de bàsquet federats a Sant Andreu de la Barca, practicàvem els que eren anomenats com a 4 esports (Competicions mensuals de futbol sala, handball, bàsquet i volley-ball entre les escoles del Municipi) a més, participava en competicions d’atletisme, cross (Campió benjami del Baix Llobregat), Natacio, tennis taula, hockey sala, etc…
Però, arribats a l’edat d’Infantil, i amb el pas a l’institut, teniem que decidir-nos per un esport, i la veritat, no em va costar gaire decantar-me pel bàsquet, sent seguidor fanàtic de la meva germana i veient tots els seus partits.

Així, començàvem la temporada (1997-1998) a l’infantil del C.B.Sant Andreu de la Barca (Ara C.B.S.A.B) a lés ordres de Saul Gutierrez (Jugador actualment del C.B.S.A.B de 2ª Catalana) va ser una temporada dura, encara no es feien les fases prèvies, sinó que directamente t’encuadraven en una lliga única, i el resultat: 2-28 i una victòria va ser per incompliment d’alineació. Però, en el que no ens guanyava ningú, ni als jugadors ni a l’entrenador, era en les ganes de jugar i d’aprendre i passar-ho bé. Reflexe d’aixo son els diumenges al matí quan el Junior, Sub-23 i Senior del Club jugàven a casa, hi erem tot l’equip, veient els nostres ídols, els nostres amics, l’entrepà de llom entre el partit del sub-23 i del senior no tenia preu, i l’estona que gaudiem tots plegats encara menys, llastimosament sembla ser que aquesta tradició va decaient.

La segona temporada (1998-1999), Infantils encara, estàvem a les ordres d’en Manolo Gòmez (Actualment retirat) i d’Alfredo “Tronkito” Romera (Jugador ara de l’Esparreguera de 1ª Catalana, no li perdonaré mai), aquest any, varem assolir millors resultats, el ser de segon any, i la distribució de la temporada en una fase prèvia fins el Nadal i una fase regular després, van a ajudar que el nivell dels equips contra els que jugàvem fos més equilibrat.
Des d’aquest any, que el meu sobrenom es “Kiri”, com us he dit un dels meus entrenadors, en aquest cas l’ajudant era en bo d’en Alfredo, conegut arreu de Catalunya com “Tronkito”, ell era el poli dolent de la parella d’entrenadors, i alhora el que feia més conya amb nosaltres fora de la pista, trobava semblança i dobles per a tots, i a mi em va tocar el rebre, jo era no molt llarguirut però si molt esquifit, portava els pèls de punta i ràpidament em va batejar com a Kirilenko (Aleshores un jovenet que destrossava al Madrid a la Eurolliga amb el CSKA) i de Kirilenko “Kiri”.

La meva última temporada als equips de formació del Sant Andreu va ser la de Cadet de primer any (1999-2000), repetiem parella d’entrenadors, i erem el mateix grup d’amics més algun més que vam enganxar, i les sensacions eren cada cop més bones, començavem a semblar un equip de bàsquet, i consolidàvem l’amistat del grup en esmorzars, berenars i patxangues al carrer.

D’aquesta època al Sant Andreu, mai oblidaré una anècdota, que demostra la complicitat que teniem el bo d’en Tronkito i jo. Un dissabte ens jugàvem el liderat, i el divendres entrenant notava que bullia i estava a 40 de febre, en Tronkito sabia aleshores que jo patia i pateixo una descompensació tèrmica crónica (Estic sempre a 35º de temperatura i per mi estar a 40 es com estar amb 42 de febre) en acabar l’entreno em va dur a casa seva, va trucar a me mare i li va dir que em convidava a sopar, li vaig dir que si s’enterava ella que tenia febre no em deixaria jugar, i em va tenir a casa seva tapat amb mantes i amb sopetes tot el vespre i be que va funcionar, l’endemá vam guanyar! Jejeje, gràcies Tronkito!

PD: Ho sento mare si llegeixes aixo!
PD2: Sento si a algú no li interessa la meva vida, però a mi em fa molta gràcia explicar-ho!